Després d’haver realitzat aquesta lectura, hem venen al cap un parell d’idees sobre aquest dos tipus de famílies.
Per una banda, i referent a les famílies anomenades hiperprotectores, podria dir que la majoria d’aquests pares i mares no deixen que els seus fills s’equivoquin i, per tant, no els deixen que aquests segueixin el seu propi camí ja que els pares ho fan en el seu lloc. Aquests tipus de pares no solen posar límits als seus fills i, a més a més, reforcen el comportament negatiu que pot mostrar el nen o la nena concedint-li tot allò que vol o que demana.
Per altra banda, ens trobem amb els pares anomenats democratico-permissius, els quals tenen massa en compte la opinió que puguin tenir els seus fills, fent-la d’aquesta manera, més important que la seva pròpia. D’aquesta manera, ens trobem davant d’una família on els adults i els nens es troben en el mateix nivell.
Tot això, té unes conseqüències les quals es veuen reflectides a mesura que va passant el temps. Entre nosaltres vam redactar les següents conseqüències que aquestes famílies es podrien trobar en un futur no tant llunyà:
- Quan l’infant surt del seu àmbit familiar (escola, parcs, avis, etc), xoca amb aquesta realitat la qual es completament diferent de la que ell coneix.
- Això els hi pot provocar una frustració molt important ja que no saben com han d’actuar, que han de fer, etc.
- Aquests infants, a mesura que passa el temps, es van tornant cada cop més egoistes.
- Davant aquests comportaments, molts pares, no saben com acutar i busquen solucions en terceres persones (psicòlegs, orientadors, psiquiatres, etc).
- Els béns materials, per aquests pares, són més valorats que les emocions i ho acaben reemplaçant.
- Per tot això, aquests infants no valoren tot el que se’ls hi dona.
- Etc, etc, etc.................................................................................
“Cuando solucionamos un problema al niño le privamos de una oportunidad de aprender”
I, finalment, crec que és important mostrar les frases que hem construït per tal de donar-li un final a les dues que el professor ens ha proposat:
Si ens posem en el seu lloc, el suplantem i és possible que.................................
No sigui capaç d’anar-se’n creant i construint el seu propi camí i futur (Sílvia).
No deixem desenvolupar el seu esperit crític (Núria).
El podem fer sentir infravalorat (Susanna).
Ens anticipem als seus aprenentatges (Dámaris).
No sàpiga qui és (Marina).
Es converteixi en un petit tirà (Nieves).
Es pugui perdre aquesta simetria (Iñaqui).
Sinó posem límits és possible que.........................................................................
No tinguem eines per afrontar els seus problemes (Marta).
En un futur, no sàpiguen viure en societat (Cristina).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada