SER Y TENER

Direcció: Nicolas Philibert.

País: Francia.

Any: 2002.
Duració: 104 min.
Gènere: Documental.
Intervencions: Georges Lopez, Laura, Guillaume, Julien, Jonathan, Nathalie, Olivier, Alizé, Johann, Jessie, Jojo, Marie, Létitia, Axel.
Producció executiva: Gilles Sandoz.
Música: Phillippe Hersant.
Fotografia: Katell Djian y Laurent Didier.
Muntatge: Nicolas Philibert.
Estreno en Espanya: 2 Gener del 2004.

Inspirado en el fenómeno francés de la clase única, "Ser y tener" muestra la vida de una pe-queña clase de un pueblo a lo largo de todo un curso, mostrándonos una cálida y serena mi-rada a la educación primaria en el corazón de la Landa francesa. Un grupo de alumnos entre 4 y 10 años, reuni-dos en la misma clase, se forman en todas las materias bajo la tu-toría de un solo profesor de extraordinaria dedicación. Maestro de la autoridad tranquila, el profesor Georges Lopez conduce a los chi-cos hacia la adolescencia, mediando entre sus disputas y escu-chando sus problemas.

http://www.labutaca.net/films/20/serytener.htm

Després d’haver realitzat la projecció d’aquest documental a la classe, m’agradaria poder compartir amb tots vosaltres les impressions més fonamentals que m’he emportat d’aquest fantàstic film.

Abans de tot, haig de dir que no era la primera vegada que veia aquest film cosa que m’ha permès fixar-me, encara més, de petits detalls de la pel·lícula.

En aquest documental hi podem trobar quatre aspectes molt importants que són tractats al llarg de tot el curs: la relació entre el mestre i els seus alumnes, la relació entre els pròpies alumnes, la resolució de conflictes i la distribució dels espais i dels materials que hi fan.

Pel que fa a la relació entre el mestre i els alumnes es pot observar que aquesta és molt positivai molt estreta. El mestre ha creat un fort vincle afectiu entre ell i els seus alumnes, per això, les mostres de confiança i d’afecte són constants al llarg de tot el film.

No només és un senzill mestre, sinó que és un guia, una persona en la qual els alumnes es poden recolzar, una persona que escolta i observa molt el desenvolupament dels seus alumnes i que, a més a més, treballa molt diàriament per aconseguir que la seva escola es transformi en una llar, la llar de tots.

Els alumnes hi confien plenament en ell, escolten els seus consells i es senten molt còmodes ja que, aquest, ha aconseguit crear un vincle individualitzat amb cada alumne.

Cada alumne és un món diferent, amb una casa i una família diferent. Per això, aquest mestre, té en compte totes les necessitats individuals que pugui tenir cada un dels seus alumnes, proporcionant-li d’aquesta manera, una atenció i un acompanyament al llarg de tot el curs.

Un dels aspectes que podem veure que més treballa aquest mestre són les emocions dels seus alumnes que puguin anar sorgint. Totes les emocions són treballades, tant les positives com aquelles que pugin ser més negatives.

Podem escoltar com, en moltes ocasions, el mestre pregunta a l’alumne com es sent. I, tot i que en alguna escena ens pot transmetre la sensació d’angoixa perquè pregunta molt, hem de tenir en compte el gran treball de rerefons que hi ha entre el mestre i l’alumne en particular.

Per altra banda, podem observar com, dins la seva metodologia, hi ha lloc per a l’error, és a dir, deixa que els seus alumnes s’equivoquin per, d’aquesta manera, que sigui per ells sols la resolució dels problemes. Tot i això, el mestre, davant aquest tipus de situacions, no és un mer espectador sinó que és una ajuda i guia per als alumnes. D’aquesta manera, el mestre, no s’anticipa a les accions ni als actes dels seus alumnes. Els deixa espai per a que creixin. Els deixa espai per a la seva pròpia autonomia.

Pel que fa a les relacions entre els alumnes, es pot observar com aquestes estan molt influenciades per el comportament del mestre en l’aula. Com a tot arre, hi ha conflictes, baralles i mal entesos però aquestes són canalitzades d’una forma molt positiva i constructiva per part del mestre.

Encara que ens trobem en una escola unitària on tots els alumnes, de diferents edats, es troben dins una mateixa classe, es pot veure que això no és pas una dificultat per als alumnes, al contrari. Les mostres d’ajudes entre diferents edats són constats de la mateixa manera que ho són algunes de les activitats que es duen a terme.

La cohesió del grup és molt forta transmetent, d’aquesta manera, la sensació de família. Per això, el mestre va treballant diferents rituals al llarg de tot el curs. Com per exemple el ritual de presentació a aquells alumnes que seran nouvinguts el proper any com també el dol de la separació, tant per ell mateix, com per aquells alumnes que marxaran aquell curs.

Pel que fa al tema de la resolució de conflictes, el metre té en compte sempre a aquelles parts que s’hagin pogut veure implicades en el problema. Les escolta i els hi pregunta com es senten, de la mateixa manera que treballa l’empatia d’aquests. Per tant, realitza un treball on l’alumne pugui reflexionar sobre allò que ha fet i sobre com es pot sentir el seu company. Tal com hem dit abans, sempre deixant espai i temps per a que sigui el propi alumne que arribi a determinar totes aquestes reflexions i arribi a expressar les seves emocions i els seus pensaments.

I, finalment, es pot observar com, dins l’aula, cada infant té el seu lloc, on cada infant és el protagonista d’aquest ensenyament i d’aquesta relació amb el seu mestre. Una escola on les emocions són treballades diàriament a través d’activitats quotidianes i properes als infants. Activitats d’escolta, de parla, de reflexió, entre d’altres. Un escola guiada per un mestre enamorat de la seva feina el qual, barrejant aquella educació més tradicional i aquella més innovadora, ha aconseguit formar un indret acollidor, afectiu i relaxant.

Paff, el drac màgic

Paff era un drac màgic

que vivia al fons del mar,

però sol s’avorria molt i sortia a jugar.

Una de les primeres idees que hem venen al cap tot escoltant les primeres estrofes d’aquesta cançó, és que les persones som éssers humans que necessitem de les altres persones, ja que si estiguéssim sols ens acabaríem morim.

Hi havia un nen petit

que se l’estimava molt,

es trobaven a la platja

tot jugant de sol a sol.

Tots dos van preparar

un viatge molt llarg,

volien anar a veure món

atravessant el mar.

És llavors quan el drac Paff (l’adult) es troba amb un nen petit. Es produeix una descoberta entre els dos, una interacció que durarà molts d’anys. Molts anys de jocs, d’experiències, d’emocions, de sensacions, etc. Els dos junts.

Un viatge on el drac acompanyarà a l’infant en tot aquest recorregut. Un camí que serà llarg amb moltes coses bones, i de no tant bones. Però on l’infant podrà comptar amb el seu amic drac per tirar endavant.

On s’estableix un vincle molt fort, afectiu i segur.

Quan hi havia tempesta

s’ho arreglaven molt bé,

enfilant-se a la cua d’en Paff

vigilava el vent.

Nobles, reis i prínceps

s’inclinaven al seu pas.

I quan Paff els va fer un crit,

els pirates van callar.

Es produeix una relació asimètrica entre el drac i l’infant, on el drac protegirà a l’infant i aquest li transmetrà tota la seva confiança.

Una figura d’afecció (en Paff) que acompanyarà a l’infant durant tot el seu desenvolupament i aprenentatge.

Els dracs viuen per sempre,

però els nens es fan grans.

Va conèixer altres jocs pel món

que li van agradar tant.

Que una nit molt grisa i trista

el nen el va deixar,

i els brams de joia

d’aquell drac es van acabar.

Doblegant el seu llarg coll

el drac es va allunyar,

semblava que estava plovent

quan es va posar a plorar.

Tot sol, molt trist i moix

el drac es va allunyar.

I, a poc a poc, molt lentament,

se’n va tornar al fons del mar.

Un recorregut on l’infant, al final, es fa gran, i ha de continuar el seu propi camí tot sol. Ja que, ara, serà ell el que haurà de guiar a un altre infant.

Un final on el drac es torna a casa seva i on aquest sent un sentiment de dol per aquesta separació. Una separació que ha de ser forçosa ja que les persones anem evolucionant i necessitem d’una llibertat en un cert moment de la nostra vida.

L'escola i la Resiliència

En la classe d’avui ha sorgit un terme, per a mi, totalment innovador ja que mai l’havia escoltat abans. Ni tant sols sabia de la seva existència.

Aquest concepte s el de RESILIÈNCIA.

En enginyeria, la resiliència es una magnitud que mesura la quantitat d'energia, que absorbeix un material al trencar-se sota l'acció d'un impacte, per unitat de superfície de trencada.

Llegint aquesta definició, un, es pot col·lapsar una mica si es basa en l’educació. Però té més relació del que ens hi pensem.

La resiliència és la capacitat que té una persona per fer front als problemes que li poden anar sorgint al llarg de la seva vida. De la mateixa manera, podem traspassar aquest concepte a l’educació infantil.

Els nens i nenes, ara i sempre, es troben molts d’obstacles en el seu desenvolupament, els quals han d’anar superant amb molt d’esforç. És per això molt important, que aquests comptin amb una figura de referència i d’ajuda. En aquest cas els seus pares i mestres.

A l’escola, és molt important que el mestre creï una vincle afectiu per tal de poder educar als seus alumnes. Sense afecció no hi ha educació. Si els seus alumnes es senten estimats, aprendran més i millor.

Per altra banda, el mestre haurà de tenir en comptes les característiques i motivacions dels seus infants per poder fer sentir bé als seus alumnes i que aquests ho expressin en tots els seus sentits.

Per tant, per a que els nostres infants siguin capaços de superar aquelles dificultats que se’ls puguin anar presentant, hauran d’haver comptat abans, amb una base d’afecció, d’amor i de comprensió per part dels adults. Un infant que es senti segur i capaç d’anar experimentant el seu entorn.

Fins a quin punt és necessària la disciplina?

Segons la meva opinió, ens trobem en una societat on, molts pares, es troben una mica perduts a l’hora de posar límits als seus fills.

Per una part, són moltes les parelles que tenen jornades laborals molt llargues i que, per tant, passen molt poques estones amb els seus fills. Per la qual cosa, no volen tenir “discussions” amb els seus fills i perden una mica la implantació d’aquests límits.

I per una altre part, ens podem trobar amb famílies massa autoritàries i estrictes, les quals utilitzen massa aquest tipus de correcció.

Tot i això, i abans de res, he de dir que el càstig físic no s’ha de permetre en cap dels casos. Parlant des d’una vessant tant moral com legal.

Per tant, hem de partir de la base que tot aprenentatge requereix d’un establiment de límits i d’una estructura organitzada. Si tot això, es basa en un afecte, aquesta disciplina serà la millor per a l’infant.

Com a adults que som, hem d’aconseguir que els nens i les nenes, sentint la disciplina com una cosa bona, ja que obeint a les persones grans, es sentiran estimades i protegides. Però és clar que abans, l’adult haurà d’haver establert aquest vincle afectiu tant important.

Per tot això, necessitem molt de temps. Aquest aprenentatge sol ser llarg I laboriós. Però aconseguirem infants respectuosos i, el més important, que es sentiran valorats, escoltats i estimats.

D’aquesta manera, l’infant, en un primer moment, intentarà anar cercant fins a on estan els seus propis límits, d’aquesta manera farà cas als seus pares perquè aquests li ho demanen. Posteriorment, el nen s’anirà donant compte que els seus pares li posen aquests límits perquè se l’estimen i, d’aquesta manera, acabarà interioritzant tots aquests límits d’una manera molt natural i saludable.

Una de les fines més importants dels pares, ha de ser la de transmetre empatia als seus fills. Per això, els pares han d’escoltar als seus fills, han de parlar amb ells per interessar-se pel motiu dels seus comportament, no només d’aquells més negatius sinó que, senzillament, dedicant-li temps PER A ELL. Amb això, li transmetrem la idea que ell és únic, ja que així ho és.

Per altra banda, s’han de tenir presents els propis límits i característiques que pot tenir cada infant. Per això, serà molt convenient demanar coses que estiguin al seu abast, és a dir, delimitar expectatives d’acord amb el seu ritme de desenvolupament i d’aprenentatge.

Segons la meva opinió, si ajuntem tots aquests factors en el procés de desenvolupament dels infants, podrem estar parlant d’una disciplina més constructivista la qual té sempre en compte el punt de vista de l’infant, les seves necessitats i la qual està orientada al benestar d’aquest. Per tot això, serà imprescindible per als pares (i també educadors) realitzar una feina d’apropament per tal d’establir un vincle afectiu.

Què és la DISCPLINA INDUCTIVA?

Aprofitant aquest reflexió sobre la disciplina m’agradaria comentar aquest terme que va sorgir en la classe farà uns dies.

Aquest concepte engloba una mica el que he estat parlant anteriorment, és a dir, és una unió entre afecte i les exigències pròpies de cada edat dels infants. Una de les seves característiques més important és el fet de parlar, de raonar allò que s’està fent. D’establir uns límits conjuntament per a què els infants les puguin comprendre i interioritzar millor.

És tracta d’una disciplina la qual va canviant i es va adaptant a les necessitats d’aquell moment, per tant, segons la meva opinió és una disciplina que va evolucionant on l’infant té el dret a ser escoltat. On pot raonar la imposició d’aquests límits i on se li dona la oportunitat de conèixer-les.

Tot i això, s’ha de deixar ben clar que aquesta situació, l’adult no ha de perdre mai el control de la situació, és a dir, que ha d’haver-hi present una relació asimètrica.