Segons la meva opinió, ens trobem en una societat on, molts pares, es troben una mica perduts a l’hora de posar límits als seus fills.
Per una part, són moltes les parelles que tenen jornades laborals molt llargues i que, per tant, passen molt poques estones amb els seus fills. Per la qual cosa, no volen tenir “discussions” amb els seus fills i perden una mica la implantació d’aquests límits.
I per una altre part, ens podem trobar amb famílies massa autoritàries i estrictes, les quals utilitzen massa aquest tipus de correcció.
Tot i això, i abans de res, he de dir que el càstig físic no s’ha de permetre en cap dels casos. Parlant des d’una vessant tant moral com legal.
Per tant, hem de partir de la base que tot aprenentatge requereix d’un establiment de límits i d’una estructura organitzada. Si tot això, es basa en un afecte, aquesta disciplina serà la millor per a l’infant.
Com a adults que som, hem d’aconseguir que els nens i les nenes, sentint la disciplina com una cosa bona, ja que obeint a les persones grans, es sentiran estimades i protegides. Però és clar que abans, l’adult haurà d’haver establert aquest vincle afectiu tant important.
Per tot això, necessitem molt de temps. Aquest aprenentatge sol ser llarg I laboriós. Però aconseguirem infants respectuosos i, el més important, que es sentiran valorats, escoltats i estimats.
D’aquesta manera, l’infant, en un primer moment, intentarà anar cercant fins a on estan els seus propis límits, d’aquesta manera farà cas als seus pares perquè aquests li ho demanen. Posteriorment, el nen s’anirà donant compte que els seus pares li posen aquests límits perquè se l’estimen i, d’aquesta manera, acabarà interioritzant tots aquests límits d’una manera molt natural i saludable.
Una de les fines més importants dels pares, ha de ser la de transmetre empatia als seus fills. Per això, els pares han d’escoltar als seus fills, han de parlar amb ells per interessar-se pel motiu dels seus comportament, no només d’aquells més negatius sinó que, senzillament, dedicant-li temps PER A ELL. Amb això, li transmetrem la idea que ell és únic, ja que així ho és.
Per altra banda, s’han de tenir presents els propis límits i característiques que pot tenir cada infant. Per això, serà molt convenient demanar coses que estiguin al seu abast, és a dir, delimitar expectatives d’acord amb el seu ritme de desenvolupament i d’aprenentatge.
Segons la meva opinió, si ajuntem tots aquests factors en el procés de desenvolupament dels infants, podrem estar parlant d’una disciplina més constructivista la qual té sempre en compte el punt de vista de l’infant, les seves necessitats i la qual està orientada al benestar d’aquest. Per tot això, serà imprescindible per als pares (i també educadors) realitzar una feina d’apropament per tal d’establir un vincle afectiu.
Què és la DISCPLINA INDUCTIVA?
Aprofitant aquest reflexió sobre la disciplina m’agradaria comentar aquest terme que va sorgir en la classe farà uns dies.
Aquest concepte engloba una mica el que he estat parlant anteriorment, és a dir, és una unió entre afecte i les exigències pròpies de cada edat dels infants. Una de les seves característiques més important és el fet de parlar, de raonar allò que s’està fent. D’establir uns límits conjuntament per a què els infants les puguin comprendre i interioritzar millor.
És tracta d’una disciplina la qual va canviant i es va adaptant a les necessitats d’aquell moment, per tant, segons la meva opinió és una disciplina que va evolucionant on l’infant té el dret a ser escoltat. On pot raonar la imposició d’aquests límits i on se li dona la oportunitat de conèixer-les.
Tot i això, s’ha de deixar ben clar que aquesta situació, l’adult no ha de perdre mai el control de la situació, és a dir, que ha d’haver-hi present una relació asimètrica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada